El pàrkinson no entén de sexe ni raça o, almenys, és el que, fins al moment, sostenien els experts. En els últims anys, han sigut molts els investigadors que han estudiat la prevalença de la malaltia en distintes races. Científics del Departament de Genètica de la Universitat de Tel Aviv i de l'hospital Ijilov han conclòs recentment en un estudi que els askenazíes (jueus d'origen centreeuropeu) tenen en la seua ADN una variant genètica que podria servir de protector per a no patir pàrkinson. Segons este estudi realitzat a 1.360 persones d'eixe origen (sanes i afectades), tindrien un 30 per cent menys de probabilitats de patir la malaltia. Tan sols dos setmanes més tard, Arxives of Neurology va publicar un estudi realitzat per la Dra. Allinson Willis de la Facultat de Medicina de la Universitat de Washington en Sant Lluís, a 138.000 pacients amb pàrkinson durant un període de 6 anys. La principal conclusióva ser que els pacients de raça negra patien major taxa de mortalitat: un 66 per cent enfront del 55 per cent dels hispans i el 51 dels asiàtics. A més, este índex s'incrementava en un 78 per cent en el cas dels pacients barons negres amb malaltia de Parkinson. Però, un any abans, i amb una mostra de més de 15.000 pacients pertanyents a 23 centres e 15 països diferents, neurocientíficos de la Clínca maig, a Florida, van descobrir que existia una variant genètica que podria reduir el risc de patir pàrkinson en un 20 per cent. Segons esta investigació, posseir el gen LRRK2 implicava duplicar el risc de patir la malaltia entre els caucàsics i els asiàtics.
El pàrkinson entén de races? A l'espera d'estudis més concloents, per tant el que sí que és evident és que, a pesar que puga influir més en algunes zones del planeta, l'etiologia de malaltia de Parkinson continua sent desconeguda.
Que pot succeir si un grup de persones s’uneixen per a treballar junts i poder aconseguir l’interès que els ha unit?. La resposta és clara, la suma de voluntats serà imparable i s'aconseguirà el fi proposat, per això es diu que la unió fa la força.
Els dies 3 i 4 de febrer, un grup noveldenses han presentat oficialment i públicament la seua associació, l'Associació de Parkinson Alacantina de Novelda.
Durant els dies previs, ja vaig fer referència al dit esdeveniment, per la qual cosa, no sonarà nou que torne una altra vegadasobre el tema.
Maria Moreno i Vicent Ibañez
Encara que la meua relació amb els amics de Novelda no és molt freqüent, quan ho és, és intensa i pròxima. I dos són els motius: la qualitat humana dels seus representants i que els afectats estem convençuts que relacionar-se és una de les teràpies mes efectives en el nostre estat.
La programació dels actes, va ser amena i intensa la vegada. Els temps van ser ben distribuïts, donant lloc a que els que allí ens reunim tinguérem ocasió de conèixer-nos més. Vull aclarir que, per exemple, jo, coneixia a molts dels presents, però virtualment. En la nostra amistat s'interposa una pantalla, però gràcies a les aplicacions informàtiques, Skype, Messenger, Facebook, etc, eixa interposició no és negativa.
El divendres 3, l'acte d'inauguració de les jornades, va ser a càrrec d'una de les parkinsonianas mes vitalistes i irradiadores d'optimisme que he conegut. Presentava la nova edició, i ja van unes quantes, del seu llibre “El Parkinson…. i jo – Memòries i vivències”. María Moreno, i el seu llibre,van ser els primers que vaig conèixer després de l'anunci del meu “probable Parkinson”. Allí, en la presentació van estar un gran grup d'amics i els seus familiars interessats en les seues experiències i vivències. I com no, irradien anim i vitalitat.
El dissabte 4, al matí, es va presentar la pel·lícula “10 muntanyes, 10 anys”, de l'escalador italià Enzo Simone. En la pel·lícula, Enzo pretén conscienciar a la societat sobre els mals d'Alzheimer i Parkinson, mals que coneix pel fet que alguns dels seus familiars ho patiren. La recaptació de l'exhibició de la pel·lícula va dedicada per a ajuda a la investigació dels dits mals.
En els moments previs al passe de la mateixa, vaig conèixer, ja en persona a, María Moreno, Montse López, Pilar Juan, els seus familiars i més.
A la vesprada, el festival benèfic “Els sospirs de l'Ànima”, va ser per a mi, la confirmació que els noveldenes i en especial la joventut (quanta joventut hi ha a Novelda), són sensibles i solidaris. Un cine a sobreeixir i els presents satisfets de la representació. I la representació, extraordinària.
Montse Lopez, Charo Bolufer i Celia Mateo
A tot això, faltava el colofó, i va ser el sopar de gala, on l'alegria, l'amistat, l'afecte i l'emoció de sentir-nos units contra el Parkinson, va quedar més que patent.
El sopar propici nous contactes, agraïments públics de la nova associació, intervencions d'allò que s'ha invitats, sortejos, ball. Un sopar nombrosa, i una altra vegada, amb un cridaner grup de jóvens.
Mamen Torregrosa i familia
En el resum de les jornades, seré repetitiu, però és la realitat. Els afectats de la malaltia de Parkinson, no es resignen al seu patiment, lluiten i treballen per a millorar la seua qualitat de vida. Lluiten perquè la investigació del dit malament no siga una investigació residual, si no que es torne activa i compromesa. No es resignen a estar parats esperant que li les donen, estem disposats a lluitar per tot això.
I l'amistat, el relacionar-se, i per qualsevol mitjà, internet és un bon instrument, és per a nosaltres la gran teràpia.
Charo Bolufer, Maria Moreno i Montse Lopez
Per tot l'anterior, els dies de Novelda han sigut per a mi una teràpia regeneradora d'optimisme i ganes de lluitar.
Els problemes en la deglució és un dels trastorns més preocupants en les persones amb pàrkinson, ja que poden produir aspiracions i donar lloc a pneumònies que, moltes vegades, causen la mort al pacient.
La Revista de Neurologia inclou un article en què, segons un estudi realitzat a 470 pacients amb pàrkinson, un 90 per cent d'ells patia disfagia o, el mateix, dificultats per a engolir. Però la dada més interessant és que, de les persones amb pàrkinson que tenien problemes de deglució, un 79,45 per cent no eren conscients d'això, ni ho reconeixien.
Sempre s'ha pensat que el Mal de Parkinson està associat a la baixa d'un neurotransmissor anomenat dopamina. La mort de neurones que produïx esta substància és l'explicació actual per a este trastorn degeneratiu del moviment, que es caracteritza per tremolors, rigidesa, lentitud de moviment i problemes d'equilibri.
De fet, un dels tractaments més comuns per a esta malaltia és l'administració d'este neurotransmissor, ja siga en forma oral o com a pegat. No obstant això, esta teràpia ha demostrat no ser sempre efectiva.
Per què?.
Un grup de científics dels Instituts Gladstone -afiliat a la U. De Califòrnia a San Francisco, en EE.UU.- creu haver trobat la resposta: van descobrir una proteïna que seria crucial en l'aparició i exacerbació dels símptomes del Parkinson i podria explicar -millor que la baixa de dopamina- la pèrdua de motricitat.
L'equip, dirigit pel doctor Anatol Kreitzer, va descobrir que la proteïna anomena RGS4, que normalment ajuda a regular l'activitat de les neurones encarregades del moviment, es descontrola davant de la baixa de dopamina, incidint en la descoordinació motora i la pèrdua d'equilibri. "El nostre descobriment ajuda a assentar les bases per a una estratègia terapèutica nova i independent de la dopamina", va dir a la versió online de la revista Neuron.
Per a comprovar la seua teoria, els investigadors van treballar amb ratolins a què se'ls disminuïa la quantitat de dopamina. Estos ratolins van ser dividits en dos grups: al primer se li va bloquejar la proteïna RGS4 i a l'altre se li va deixar intacta. Després, a ambdós grups d'animals se'ls va fer travessar una barra d'equilibri i realitzar altres proves per a mesurar la seua motricitat, que són dos coses que es perden amb el Parkinson. Tal com s'esperava, els ratolins a què no se'ls va bloquejar la proteïna van tindre més problemes de moviment, no tenien coordinació i en diverses ocasions es van mantindre quiets. Alguns ni tan sols van poder intentar la tasca. No obstant això, aquells ratolins sense RGS4 van realitzar la prova sense problemes, a pesar que també tenien menors nivells de dopamina. Inclús, en molts d'ells les empremtes físiques del Parkinson havien desaparegut, van dir els investigadors.
Per al neuròleg de la Clínica Alemanya Pedro Chaná, esta troballa que usa un nou principi d'acció per a controlar el Parkinson és important, encara que incipient. L'expert diu que perquè apareguen els símptomes de trastorns motors propis del Parkinson, ha d'existir una reducció del menys el 80% de la dopamina habitual en el cervell. No obstant això, reconeix que els fàrmacs que suplixen la falta de dopamina funcionen només en una primera etapa de la malaltia. Amb el temps no provoquen els efectes esperats, sinó que a més, generen danys col·laterals que afecten encara més el moviment. D'ací que esta investigació produïsca noves esperances en el tractament d'este mal.
GladstoneInstitutes. (2012, January 26). "ProteinIdentifiedThatContributes To SymptomsOfParkinson'sDisease." MedicalNewsToday.
Tan sols dos setmanes més tard, Arxives of Neurology va publicar un estudi realitzat per la Dra. Allinson Willis de la Facultat de Medicina de la Universitat de Washington en Sant Lluís, a 138.000 pacients amb pàrkinson durant un període de 6 anys. La principal conclusióva ser que els pacients de raça negra patien major taxa de mortalitat: un 66 per cent enfront del 55 per cent dels hispans i el 51 dels asiàtics. A més, este índex s'incrementava en un 78 per cent en el cas dels pacients barons negres amb malaltia de Parkinson. Però, un any abans, i amb una mostra de més de 15.000 pacients pertanyents a 23 centres e 15 països diferents, neurocientíficos de la Clínca maig, a Florida, van descobrir que existia una variant genètica que podria reduir el risc de patir pàrkinson en un 20 per cent. Segons esta investigació, posseir el gen LRRK2 implicava duplicar el risc de patir la malaltia entre els caucàsics i els asiàtics.
