Una proteïna humana podria desencadenar la malaltia de Parkinson

                                                                                    L'estudi dirigit pel doctor Miquel Vila, del grup de Malalties Neurodegenerativas del Vall d´’Hebron Institut de Recerca (Vhir) i membre del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa sobre Malalties Neurodegenerativas (Ciberned), ha demostrat que les formes patològiques de la proteïna a-sinucleína presents en pacients morts amb malaltia de Parkinson són capaces d'iniciar i estendre en ratolins i primats el procés neurodegenerativo que tipifica aquesta malaltia.

La troballa, publicat en la portada del nombre de març de la revista científica 'Annals of Neurology', obri la porta al desenvolupament de nous tractaments que permeten detenir la progressió de la malaltia, dirigits a bloquejar l'expressió, la conversió patològica i la transmissió d'aquesta proteïna

Estudis recents havien demostrat ja que les formes sintètiques de a-sinucleína són tòxiques per a les neurones, tant in vitro com in vivo, i que poden propagar-se d'una cèl·lula a una altra. No obstant açò, es desconeixia si la capacitat patogénica d'aquesta proteïna sintètica podia fer-se extensiva a la proteïna patològica humana que es troba en els pacients amb Parkinson i, per tant, si era rellevant per a la malaltia en humans.

Per a demostrar aquesta rellevància, els investigadors van extraure agregats de a-sinucleína de cervells de pacients morts amb la malaltia de Parkinson per a injectar-los en el cervell de rosegadors i primats. Quatre mesos després de la injecció en ratolins, i nou mesos després de la injecció en micos, els animals van començar a presentar degeneració de les neuronesdopaminérgicas i acúmulos intracel·lulars de a-sinucleína patològica en aquestes cèl·lules, tal com ocorre en la malaltia de Parkinson. Mesos més tard, els animals també van presentar acúmulos d'aquesta proteïna en altres àrees cerebrals a distància, amb un patró d'extensió similar al que s'observa en el cervell dels pacients al cap de diversos anys d'evolució de la malaltia de Parkinson.

Segons Miquel Vila, aquests resultats indiquen que “els agregats patològics d'aquesta proteïna obtinguts de pacients amb malaltia de Parkinson tenen la capacitat d'iniciar i estendre el procés neurodegenerativo que tipifica la malaltia de Parkinson en ratolins i primats”, va afirmar. Es tracta, va afegir, d'una troballa que “proporciona noves pistes sobre els possibles mecanismes d'inici i progressió de la malaltia i obri les portes a noves oportunitats terapèutiques”.

El següent pas consistirà a esbrinar com detenir la progressió i l'extensió de la malaltia, mitjançant el bloqueig de la transmissió cèl·lula a cèl·lula de la a-sinucleína, així com regulant els nivells d'expressió i detenint la conversió patològica d'aquesta proteïna.

La recerca ha explicat a més amb la col·laboració dels grups de Ciberned liderats per José Obés, investigador del Cim-Universitat de Navarra, i el liderat per Isabel Fariñas, de la Universitat de València, a més d'un grup de recerca de la Universitat de Bordeus (França).

La malaltia "disimulada".

AVUI 11 D´ABRIL ES EL DIA MUNDIAL DE PARKINSON.

La malaltia "dissimulada".

 

Salvador Riera Solsona.  Secretari de l’Associació Parkinson Maresme

No és fàcil assumir el diagnòstic d’una malaltia incurable com és la malaltia de Parkinson. I més quan t’ho diuen amb menys de quaranta-cinc anys i encara et queda molta vida per davant. Tant se val que tinguis feina o que estiguis a l’atur tractant de trobar-ne, el diagnòstic és terrible i molt difícil d’assumir. Aquesta situació es dóna cada cop amb més freqüència. Segons les estadístiques, més del 25 % dels nous casos ja ho són a persones de menys de 50 anys, i aquest segment de població afectada és el que més creix any rere any.

Es desmunta així un dels estigmes que arrossega el Parkinson de ser “una malaltia de gent gran que tremola”, ja que cada cop es diagnostica a més persones de mitjana edat. També molta gent encara creu que és una malaltia contagiosa -no ho és en absolut-, o bé hereditària -menys del 15 % dels casos ho són-, o que el seu diagnòstic comporta associada una sentència immediata de mort -l’esperança de vida no varia-. Massa estigmes i massa poques certituds.

De certeses, però, sí que n’hi ha algunes: el Parkinson no té cura avui en dia; és la 2a malaltia neurodegenerativa en importància; afecta més a homes que a dones; no se’n coneixen les causes que el provoquen i el tractament farmacològic és força efectiu en els primers anys amb un diagnòstic precoç. En una fase inicial i en persones joves, la medicació aconsegueix que els signes externs de la malaltia no s’evidenciïn i això fa que se’n pugui “dissimular” la seva presència. L’afectat, sobretot si és home, nega en públic la malaltia però aquesta avança tant sí com no. Es crea així un cercle viciós amb el resultat inevitable de la caiguda dels afectats en profundes depressions d’on difícilment se’n surten tots sols.

Dos indicadors de l’extensió d’aquesta pràctica massiva d’amagament els trobem en la baixa afiliació a les associacions d’afectats per la malaltia de Parkinson i, als països del Sud d’Europa, en el poc nombre de gent famosa que reconeix patir aquesta malaltia.

És evident que la tradició cultural hi compta -als països anglosaxons s’assumeixen les malalties neurodegeneratives amb més facilitat-, i és obvi que no és pot obligar a ningú a confessar el seu estat de salut però no és menys cert que si molts afectats deixessin de “dissimular” la seva malaltia de Parkinson, aquesta seria més compresa per part de la societat i s’eliminarien molts dels estigmes que encara l’acompanyen.

Estimulació Cerebral Profunda amb empelt nerviós.

Avui m'agradaria escriure un comentari sobre una notícia que ha eixit fa poc sobre una nova estratègia per a tractar la malaltia de Parkinson. Si aquest tractament resulta reeixit, podria detenir o fins i tot revertir la progressió d'aquest trastorn neurològic.

Com ja sabeu, malgrat la gran incidència de la malaltia de Parkinson actualment no existeix una cura, la qual cosa és en gran part a causa que encara no es coneix la seua causa.

Els símptomes inicials al principi són més o menys manejables gràcies a la medicació, però l'eficàcia d'aquests medicaments moltes vegades s'acaba perdent conforme passa el temps.

Una altra alternativa per a pal·liar els símptomes d'aquesta malaltia és el que es denomina “estimulació cerebral profunda” (en angles: deep brain stimulation o DBS); aquesta tècnica consisteix a instal·lar mitjançant cirurgia uns elèctrodes dins del cervell del pacient que emeten impulsos elèctrics que regulen els impulsos anormals que un cervell que pateix de Parkinson genera.

Si bé l'estimulació cerebral profunda resulta bastant efectiva per a alleujar els símptomes dels pacients, en realitat no altera el curs de la malaltia.

El Dr. Craig van Horne està explorant juntament amb el seu equip una altra alternativa per a tractar el Parkinson: estan duent a terme un innovador i nou assaig clínic en el qual combinen la clàssica estimulación cerebral profunda amb un empelt nerviós procedent dels nervis perifèrics dels propis pacients.

Per tots és sabut que els nervis del cervell, una vegada danyats, no es regeneren. No obstant açò, els nervis perifèrics (aquells que es troben fora del cervell o de la medul·la espinal) poden regenerar-se després d'alliberar un conjunt de factors *neurotróficos, que són molècules de naturalesa proteïca el treball de la qual és ajudar i afavorir el creixement i el manteniment de les neurones.

El projecte del Dr. van Horne es basa precisament en aquesta capacitat que posseeixen els nervis perifèrics per a permetre que el cervell, per dir-ho d'alguna manera, “es guarisca a si mateix”. Com a part de l'estudi, els pacients han de donar un trosset de teixit dels seus nervis perifèrics, en concret d'una regió que està just per sobre del turmell.

El teixit nerviós s'extrau i s'implanta en el cervell durant la cirurgia de l'estimulació cerebral profunda, la qual cosa presenta diversos avantatges; en primer lloc, l'empelt no ha d'efectuar-se en una segona cirurgia, i a més, com el teixit de l'empelt prové del propi pacient, s'elimina qualsevol possibilitat de rebot.

Així mateix, el pacient no deixarà de rebre els beneficis de la ja per si efectiva estimulació cerebral profunda. D'aquesta manera, la qual cosa es pretén és que els factors neurotrófics alliberats pels nervis perifèrics del pacient estimulen la regeneració d'aquelles regions cerebrals danyades al llarg del transcurs de la malaltia de Parkinson.

Si ben el trasplantament nerviós en si mateix no és nou, l'estudi del Dr. van Horne és el primer en el qual el trasplantament de nervis es porta conjuntament amb una tècnica del calibre de l'estimulació cerebral profunda. L'addició de l'empelt a la cirurgia inicial de la col·locació dels elèctrodes només suma 30 minuts al temps total de cirurgia, la qual cosa minimitza qualsevol risc extra. 

Fins al moment, cinc pacients han rebut aquest tractament combinat, els quals van acceptar voluntàriament sotmetre's al mateix després de ser informats dels possibles riscos i beneficis.

Aquest assaig clínic es troba actualment en la fase I i per tant el seu objectiu ara mateix és establir el grau de seguretat i de viabilitat del mateix, tant a curt com a llarg termini. Els pacients són *monitorizados durant 12 mesos, al llarg dels quals se'ls avaluen les seues capacitats motores i psicològiques, així com la dosi de medicació que van necessitant per a pal·liar els seus símptomes.

Aquest assaig s'està duent a terme ara mateix i per tant encara no existeixen dades concloents, però dades preliminars indiquen que no existeix un risc major en els pacients, i de moment tots han mostrat una millorança contínua en els seus símptomes. Com a exemple, val la pena esmentar que els pacients que se sotmeten únicament a estimulació cerebral profunda, generalment són capaces de reduir la seua medicació habitual un mes després de l'operació.

En comparació, els cinc pacients que es van sotmetre a la cirurgia combinada d'estimulació cerebral profunda i empelt nerviós en l'assaig del Dr. van Horne van ser capaços d'eliminar totalment la seua medicació un mes després de l'operació, i només van necessitar regular els seus símptomes a través de el “marca-passos” de l'estimulació cerebral profunda.

Aquesta millora és molt important, ja que en general els símptomes dels pacients es manegen de forma més efectiva a través de l'estimulació cerebral profunda que de la medicació, així que poder prescindir de la mateixa és un gran pas. És una tècnica relativament senzilla de dur a terme, els pacients donen el seu propi teixit i no resulta massa costosa. També està lliure de controvèrsia, ja que evita l'ús d'enginyeria genètica o de teixit embrionari.

L'objectiu immediat del Dr. van Horne, segons les seues pròpies paraules, és explorar les possibilitats que estan disponibles de forma immediata, com per exemple repetir l'assaig en un major numere de pacients. Si aquest assaig clínic supera reeixidament totes les fases, podria implicar un tremend avanç en el tractament de la malaltia de Parkinson i fins i tot podria tenir un gran impacte en el tractament d'altres trastorns neurodegenerativos.

Treball confeccionat per Tomas Aznar.