Que la malaltia de Parkinson pot patir-la un/a jove de vint-i-un any, pareix un sense sentit, en tot cas, increïble.
Quan el nostre cervell, davant de la falta de la dopamina, es ralentitza i en conseqüència, ens quedem, en esta societat d'objectius, sense arribar a cap objectiu, llavors sabem que és el Parkinson.
El dissabte dia 17, ens reunim en l'Associació Parkinson València, dins de programa dirigit als afectats menors de 55 anys. La concurrència va ser apreciable, major que altres vegades, ja que es donava per inaugurada la nova època del programa Apropa´t.
La presentació de cada un dels participant, va donar a conéixer qual era la situació de cada u, però, inclús, clar, sense aprofundir. Falta un temps, i cada nou participant es pren el necessari.
La presentació de cada un dels participant, va donar a conéixer qual era la situació de cada u, però, inclús, clar, sense aprofundir. Falta un temps, i cada nou participant es pren el necessari.
L'experiència de què ja portem dos anys en el programa, és sens dubte, favorable. Tan sols haver conegut a cada un dels participants, ha sigut, una gran teràpia personal. El comptar amb algú que esta en la teua situació, les seues experiències, les seues pors i les seues armes per a combatre'ls, són, han sigut una ajuda, per a cada un de nosaltres, i la veritat no té preu.
I que rar, no?. Tots amics?. Perquè mire voste, sí. No sé que passa però hi ha afinitat.
El dia dels Sants Innocents, va ser un dia de camp, ja que, la nostra visita va ser Llíria. I allí esta el parc de sant Vicent. Pins, aigua, esquirols, aire pur.
Sessió de billar, afició de Pepe i que J. Ramón aprofitá per a recordar el seu temps mossos.
I on va haver-hi, continua havent-hi.
La sala de billar es omplí, ja que, els que pels seus compromisos no havien estat a l'hora fixada, van coincidir a eixa hora. El número de huit, ja és un bon grup. Les conversacions a dos o a tres, coneixent cada un a l'altre/s.
Menjar perfecte en el restaurant Segle xxi. Entrades i arròs amb bolets i rellomello. Dolços, café i cava. Cava de Tomas per a mullar els seus 54 anys.
Despedides i cada un al seu casa.
Jo porte a Tomas a sa casa. Però abans el m'indica clarament, on estava la feliç estació de Pintor Sorolla. Tènia que adquirir els meus bitllets per al viatge a Lleida d'esta setmana que ve. I en la porta de casa ho deixe, content i feliç de tindre una edat en què ja se sap quasi de tot.
D'este dia, segur que cada un ho compta com una bona experiència i la sensació d'haver conegut a uns nous amics. Segur. Hi havia bon ambient. Eixa era la frase.
Fins a la pròxima. Ja sabreu d'ella.
