Al llegir l'entrada que Fer Lopez té en el seu nou Blog "Sense Pressa però Sense Pausa", canvie d'opinió i em decidisc per esta Columna, que de segur a mes d'un li pareixerà críptica o incomprensible rotllo Macabeu.
Hi ha alguns moments crítics i transcendentals en la vida. Això que a vegades passen sense donar-nos compte i altres que passen, i passen junt amb una factura que ens obliga a pagar durant la resta de les nostres vides.
Un moment critic és, per exemple, quan a una persona jove, plena de vida, se li diagnostica una malaltia, siga incurable o invalidant, de morir demà o d'ací a vint anys. Una altra és quan una persona que ha dedicat mes de 35 anys a la mateixa professió i amb tota la passió, ha d'assumir que això s'acabe, i per distintes circumstàncies, la seua vida laboral ha
tancat un cicle.
Qui estos canvis no assumix amb naturalitat, havent realitzat un despege gradual, té tots els bitllets de la depressió. Si un se sent jove en el seu interior no ha de creure que envellix perquè complix anys i la societat ja no ho necessita.
Molt al contrari ha d'aprofitar l'oportunitat que els brinda la societat laboral per a ara que encara estan amb forces tant físiques com mentals poder fer tot allò que per falta de temps no han pogut fer al llarg de la seua vida. Cal elaborar eixe nou canvi en la vida i tractar de disfrutar-ho en compte de triar l'opció de deprimir-se i amargar-se.
La principal malaltia dels jubilats és la depressió, la qual, sis de cada deu metges van atribuir a l'ociositat i a la incapacitat per a utilitzar el temps lliure, dos de cada deu la van atribuir a dificultats financeres i, també dos de cada deu la relacionen amb problemes domèstics.
Hui, a les portes dels meus 54 anys, afronte un repte, el gir de la meua vida, cap a altres formes d'expressar la meua potencialitats. I viure el dia, el moment. Fer allò, per al que mai vaig tindre suficient temps, ara que tinc tot el temps del món.
Supose, que sí, que com tots, els primer dies pensarem que es van oblidant de nosaltres "els imprescindibles".
Assumir l'adéu a una part important de la nostra vida, és un esforç mental que cal fer, però ja. Tindre un pla per a mantindre este cos, accelerat o lent, amb el to de tensió que fins ara, però tensió plaent.
Tindre la il·lusió i l'atreviment de llançar-se a nous reptes, a realitzar vells sons, conviure i aprendre a conviure. La vida ens ha fet individualistes, cosa que cal canviar.
Els canvis transcendentals de la vida, han de ser per a cada un de nosaltres un al·licient per a no deixar de creure que tot té una solució feliç.
Per això "Aprofita el dia i no confies en el demà", "Viu cada moment com si fóra l'ultim".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada