"El tractament per al Parkinson ha deixat de ser destructiu"

Entrevista Alan-Louis Benabid, guanyador del premi Inventor Europeu 2016
 
"El tractament per al Parkinson ha deixat de ser destructiu"El neurocirurgià francès va descobrir un sistema basat en impulsos elèctrics que elimina els tremolors associats a aquesta malaltia.
 Beatriz Guillén
 Lisboa 10 JUN 2016

 Ho va descobrir gairebé per atzar. Era 1987 quan el neurocirurgià francès Alim-Louis Benabid (Grenoble, 1942) era a l'hospital universitari de Grenoble realitzant una operació en el cervell d'un pacient amb Parkinson. L'home no deixava de tremolar. "Estava tractant de solucionar una petita coagulació en el tàlem i no volia provocar-li una lesió a la zona, així que vaig decidir aplicar-li un petit estímul elèctric a molt baixa freqüència", explica. El resultat d'aquest corrent anava a ser decisiu. Si el pacient experimentava una contracció calia parar: "És una zona tan delicada que pots fer una paràlisi greu o deixar al pacient amb rampa". Però no hi va haver contracció, ni paràlisi, ni rampes: "Només, de sobte, el pacient va deixar de tremolar". "Wow".

A partir d'aquest moment, va fer el mateix procés amb altres quatre pacients: primer, aplicava una freqüència de 50 hertz i després ho augmentava a 100 o 130, que era quan el tremolor desapareixia per complet. Així i tot, Benabid no estava convençut. "Vaig decidir proposar-li a un pacient amb Parkinson que ja havia vist abans si volia operar-se de nou, però amb aquesta tècnica. Li vaig advertir que podia no funcionar. Però va acceptar. Va acceptar i va funcionar".

Han passat gairebé 30 anys d'aquestes primeres proves i aquest mètode, conegut ara com Estimulació Cerebral Profunda (DBS, en les seves sigles en anglès), s'ha convertit en l'estàndard a nivell mundial per tractar casos avançats de Parkinson. Més de 150.000 pacients a tot el món s'han beneficiat de la descoberta de Benabid, que ha rebut aquest dijous a Lisboa el premi a Inventor Europeu de l'any en la categoria d'Investigació. En pujar a l'escenari a recollir el guardó, atorgat per l'Oficina Europea de Patents, Benabid va iniciar un discurs breu, humil, segur: "Només puc dir que ha estat un privilegi poder investigar, un privilegi ser útil a la societat, un privilegi estar nominat a aquests premis i que, haver estat elegit guanyador entre els increïbles companys que també es disputaven el premi, és això, un altre privilegi ".

Benabid ha completat gairebé mig segle de carrera mèdica, com a professor i com neurocirurgià. "I el meu gran èxit ha estat que hem aconseguit que el tractament per al Parkinson deixi de ser irreversible i destructiu", sosté, també amb la mirada. El sistema de Benabid té una col·locació similar a la d'un marcapassos: l'estímul és administrat per mitjà d'una sonda elèctrica que roman implantada de forma permanent dins el cervell. De manera, que amb una petita lesió s'implanta i amb una altra es pot treure. "És reversible, si no funciona es pot aturar, treure, disminuir la intensitat de l'ona o canviar la freqüència. Això ho fa molt més segur que els tractaments anteriors". En 1940, es practicaven cirurgies extremes per intentar aturar el tremolor del Parkinson, en què es treien segments sencers del cervell.

El descobriment d'aquest neurocirurgià ha permès seguir avançant en la investigació del Parkinson, però també de moltes altres malalties com la distonia, els trastorns alimentaris com l'anorèxia o l'obesitat i els trastorns psicològics com la depressió, el mal de Tourette o el trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Tot a través d'aquesta estimulació cerebral amb freqüències. "Honestament, no m'imaginava la repercussió que ha tingut. L'única cosa que em guiava és que sabia que les coses es podien fer millor de com les estàvem fent".

EL PAIS - 2016.10.06

La mala salut de Muhammad Ali, malalt de Parkinson.

Vaig odiar cada minut dels entrenaments però em deia a mi mateix: "no ho deixis, pateix i viu la resta de la teva vida com un campió". 

La tenacitat i la voluntat implícites en aquestes paraules realment van convertir a Muhammad Ali en un dels boxejadors més grans de la història. Però tres dècades després de la seva última retirada la seva vida de campió es veu empetitida per les disputes familiars que l'envolten.

Afectat de Parkinson des de la dècada dels vuitanta i amb 71 anys acabats de fer, el retrat de l'exboxejador que el seu únic germà, Rahman Ali, va presentar davant del món diumenge passat dista molt del d'una celebritat que envelleix plàcidament acompanyada per l'afecte dels seus i embolicada en la comoditat dels seus milions. Segons una entrevista publicada pel tabloide britànic The Sun, Muhammad Ali està amb un peu a la tomba i amb prou feines té contacte amb la resta de la seva família perquè la seva quarta esposa, Yolanda Williams, no ho permet. "El pitjor no és la seva malaltia. El pitjor és la seva dona, que li ha separat de la resta de la família. Si es pogués donar compte del que passa s'enfadaria moltíssim ", afirmava entre llàgrimes el seu germà. "Ara no pot ni parlar. No em reconeix. Està molt malalt. Podria ser qüestió de mesos o qüestió de dies. No sé si arribarà l'estiu. Està en mans de Déu. Espero que mori amb tranquil·litat ", afegia.

El tres vegades campió mundial dels pesos pesats té una extensa família que inclou tres ex dones i nou fills. Rahman, que no va tenir tanta sort amb els guants com el seu germà i viu del suport econòmic que li dóna la seguretat social nord-americà per ser discapacitat físic, tot i que fa uns anys Muhammad li va dir que havia creat un fons fiduciari per mantenir després de la seva mort. "Però ella ho ha aturat. Si ell sabés com estic vivint s'enfadaria molt, es divorciaria. Si tingués totes les seves facultats mentals al seu lloc em cuidaria, estaria vivint en una mansió ".

La fortuna de qui abans de la seva conversió a l'islam i el seu canvi de nom fora Cassius Marcellus Clay està valorada en uns 50 milions, quantitat més que suficient perquè la seva nombrosa família es baralli, com sol passar des del principi dels temps tant entre famílies amb famós ric com entre famílies de rics anònims.

Després de la publicació de l'entrevista la filla gran del boxejador, Maryum Ali, es va afanyar a desmentir-ho tot en declaracions a Associated Press. "He parlat amb el meu pare per telèfon i sonava bé. Aquests rumors apareixen de tant en tant però no hi ha res cert en ells ". Maryum, també coneguda com May May, va afirmar que el seu pare estava veient la Superbowl. Hores més tard a Twitter i Facebook, on des de feia hores els fans del boxejador ja ploraven la pèrdua imminent del seu ídol, començava a córrer una fotografia facilitada per la família on es veu a Muhammad Ali vestit amb una samarreta dels Baltimore Ravens.

 Barbara Celis EL PAIS  
4.06.2016 Barbara Celis EL PAIS 4.06.2016

Ali: el rei del mon.

 

El boxador era una espècie de màgia, una esquizofrènia conscient, una energia tan ambigua com a potent i arolladoramente seductora.

La boxa no em va interessar abans de Muhammad Ali ni em va interessar després però va ser —és— l'ídol de la meua vida. Recorde la primera vegada que em vaig assabentar de la seua existència com si fóra ahir. Va ser en 1964, quan jo tenia set anys, en llegir un article d'un diari argentí, el Buenos Aires Herald, publicat a dues columnes al costat dret de l'última pàgina. Ho veig ara. Veig la foto, amb ell mirant a la càmera, suós i extasiat; veig el titular, anunciant que era el nou campió mundial dels pesos pesats després de derrotar a l'aparentment invencible Sonny Liston; i veig el text, citant les seues primeres paraules en el ring després que Liston es negara a eixir a barallar al començament del setè round després de la pallissa que li havia donat Ali en el sisè. “I shook up the world!”. Vaig sacsejar al món. “I am the prettiest!”. Sóc el més bonic. “I am the greatest!”. Sóc el més gran.
Li'l vaig creure llavors i ho seguisc creient avui.

Mohamed Ali



Derechazo d'Ali a Foreman en el seu combat de 1974. AP

Des d'aquell dia vaig veure totes les seues baralles, desitjant que guanyara com mai he desitjat que ningú mai guanyara gens, però no va ser fins que vaig complir 13 anys quan vaig desxifrar el que m'havia passat amb aquest home d'un país que no era el meu, d'una raça amb la qual no havia tingut cap contacte personal. El meu pare havia intentat convèncer-me que la gent més admirable era la més intel·ligent i erudita. Ell era molt fan d'Harold Wilson, el llavors primer ministre britànic i gran cervell que havia tret brillants notes en la Universitat d'Oxford.

Vaig tenir el meu moment de revelació i de rebel·lia a aquells 13 anys quan vaig veure una llarga entrevista amb Ali en la BBC i vaig entendre que Wilson era un nan al costat d'ell. Era de nit i em vaig quedar hipnotitzat de principi a fi. Tenia un tremend sentit de l'humor i tant jo com el públic que va ajuntar la BBC per a presenciar l'entrevista en directe ens partíem del riure. Ràpid i enginyós en les seues respostes, de sobte soltava un poema que ell havia compost proclamant la seua pròpia glòria. Però amb els seus ulls, amb el seu somriure, amb les seues ganyotes ens feia còmplices de la seua fanfarronería. Com que ens estava dient: no em prenguen de debò, però prenguen-me de debò. Estic interpretant el paper de Muhammad Ali, però est és l'autèntic Muhammad Ali. ric de mi mateix però quan dic que sóc “the greatest” també m'ho cree, i més val que us ho cregueu vosaltres. Era una espècie de màgia, una esquizofrènia conscient, una energia tan ambigua com a potent, i arolladorament seductora.

Ali era la definició del carisma; era el carisma fet carn —equiparable a una figura de llegenda com l'Aquil·les d'Homer, o històrica com Napoleó, o Bolívar, o Garibaldi—. El seu únic rival contemporani, per a mi, ha sigut Nelson Mandela, però ho vaig conèixer quan jo era ja adult i la meua visió d'ell va passar per un filtre cerebral. Ali em va arribar a les vísceres, directe com un colp a l'estómac.

Què és el carisma? El carisma és una llum que es transmet a partir d'una colossal confiança en un mateix, de saber, sense la més remot dubte i molt, molt més allà de mesquineses com la altanería o la seua germana bessona, la inseguretat, que un és gran i especial. Ali va crear un grandiós personatge i, amb enorme generositat, li'l va regalar al món.

Sóc un fanàtic de l'esport i he presenciat grandíssims partits i extraordinàries gestes però gens, gens que compare amb la baralla entre Ali i George Foreman el 30 d'octubre de 1974 a Kinshasa, Zaire. Jo tenia 18 anys. A Londres, on vivia, solament es podia veure la baralla en viu anant a les dues del matí a un cinema en Brixton, un barri que per aquell temps era una espècie de gueto poblat majoritariemente per negres i que, potser injustament, tenia fama de ser perillós. L'entrada em va costar tots els diners que tenia estalviat després de treballar durant les vacances d'estiu en una fàbrica. Mai vaig fer una millor inversió.

Foreman, un monstre, va entrar al ring primer. Feia por veure-li. Havia aniquilat en un round a rivals que Ali havia patit en 15 per a derrotar. Els seus bíceps eren més amples que les cuixes d'Ali. Va començar la baralla i durant els quatre primers rounds Ali es va atrinxerar contra les cordes, cobrint-se el cap amb els guants, rebent un colp brutal darrere l'altre en l'abdomen sense retornar cap. Tots en el cinema, semblava que tots negres menys jo, estaven desolats. Açò era una massacre. El cinquè round va començar igual però de sobte, quan tot semblava perdut, va emergir el fènix de les cendres. Ali va començar a boxejar com solament ell sabia, ballant. Surant com una papallona, picant com una abella. Un colp amb l'esquerra li va retorçar el cap a Foreman i una gota gruixuda de suor va saltar del seu rostre, esguitant el sòl. En el cinema ens vam posar tots dempeus. Quan va caure

Foreman a la lona en el vuitè i l'àrbitre va explicar a deu, amb *Foreman incapaç d'alçar-se, el rugit en Brixton s'hauria sentit en el Congo. No coneixia a ningú al meu al voltant però ens abracem tots com a germans.

He vist jugar a Vaig pelar i a Maradona, a Tiger Woods, a Federer i a Nadal, a Cristiano Ronaldo i a Leo Messi. Ells pertanyen a l'esport. Ali pertany a tots. “Sóc el rei del món!”, clamava, i era veritat. No solament ningú va redefinir l'esport com Ali sinó que ningú el trascendit com ell. Va ser un gegant, una força elemental de la naturalesa, un huracà humà. Va morir després de batallar en la penombra durant tres dècades contra el seu enemic més implacable, la malaltia de Parkinson. Però per a mi, i per a moltíssims més de totes les races i totes les creences en tots els racons de la terra que vam tenir la fortuna de viure en els seus anys de glòria, és immortal.

El PAIS
John Carlin
4 JUN 2016