Si vols seguir les novetats de aquet blog, escriu la direccio del teu correu

diumenge, 5 de juny de 2016

Ali: el rei del mon.


 

El boxador era una espècie de màgia, una esquizofrènia conscient, una energia tan ambigua com a potent i arolladoramente seductora.

La boxa no em va interessar abans de Muhammad Ali ni em va interessar després però va ser —és— l'ídol de la meua vida. Recorde la primera vegada que em vaig assabentar de la seua existència com si fóra ahir. Va ser en 1964, quan jo tenia set anys, en llegir un article d'un diari argentí, el Buenos Aires Herald, publicat a dues columnes al costat dret de l'última pàgina. Ho veig ara. Veig la foto, amb ell mirant a la càmera, suós i extasiat; veig el titular, anunciant que era el nou campió mundial dels pesos pesats després de derrotar a l'aparentment invencible Sonny Liston; i veig el text, citant les seues primeres paraules en el ring després que Liston es negara a eixir a barallar al començament del setè round després de la pallissa que li havia donat Ali en el sisè. “I shook up the world!”. Vaig sacsejar al món. “I am the prettiest!”. Sóc el més bonic. “I am the greatest!”. Sóc el més gran.
Li'l vaig creure llavors i ho seguisc creient avui.

Mohamed Ali



Derechazo d'Ali a Foreman en el seu combat de 1974. AP

Des d'aquell dia vaig veure totes les seues baralles, desitjant que guanyara com mai he desitjat que ningú mai guanyara gens, però no va ser fins que vaig complir 13 anys quan vaig desxifrar el que m'havia passat amb aquest home d'un país que no era el meu, d'una raça amb la qual no havia tingut cap contacte personal. El meu pare havia intentat convèncer-me que la gent més admirable era la més intel·ligent i erudita. Ell era molt fan d'Harold Wilson, el llavors primer ministre britànic i gran cervell que havia tret brillants notes en la Universitat d'Oxford.

Vaig tenir el meu moment de revelació i de rebel·lia a aquells 13 anys quan vaig veure una llarga entrevista amb Ali en la BBC i vaig entendre que Wilson era un nan al costat d'ell. Era de nit i em vaig quedar hipnotitzat de principi a fi. Tenia un tremend sentit de l'humor i tant jo com el públic que va ajuntar la BBC per a presenciar l'entrevista en directe ens partíem del riure. Ràpid i enginyós en les seues respostes, de sobte soltava un poema que ell havia compost proclamant la seua pròpia glòria. Però amb els seus ulls, amb el seu somriure, amb les seues ganyotes ens feia còmplices de la seua fanfarronería. Com que ens estava dient: no em prenguen de debò, però prenguen-me de debò. Estic interpretant el paper de Muhammad Ali, però est és l'autèntic Muhammad Ali. ric de mi mateix però quan dic que sóc “the greatest” també m'ho cree, i més val que us ho cregueu vosaltres. Era una espècie de màgia, una esquizofrènia conscient, una energia tan ambigua com a potent, i arolladorament seductora.

Ali era la definició del carisma; era el carisma fet carn —equiparable a una figura de llegenda com l'Aquil·les d'Homer, o històrica com Napoleó, o Bolívar, o Garibaldi—. El seu únic rival contemporani, per a mi, ha sigut Nelson Mandela, però ho vaig conèixer quan jo era ja adult i la meua visió d'ell va passar per un filtre cerebral. Ali em va arribar a les vísceres, directe com un colp a l'estómac.

Què és el carisma? El carisma és una llum que es transmet a partir d'una colossal confiança en un mateix, de saber, sense la més remot dubte i molt, molt més allà de mesquineses com la altanería o la seua germana bessona, la inseguretat, que un és gran i especial. Ali va crear un grandiós personatge i, amb enorme generositat, li'l va regalar al món.

Sóc un fanàtic de l'esport i he presenciat grandíssims partits i extraordinàries gestes però gens, gens que compare amb la baralla entre Ali i George Foreman el 30 d'octubre de 1974 a Kinshasa, Zaire. Jo tenia 18 anys. A Londres, on vivia, solament es podia veure la baralla en viu anant a les dues del matí a un cinema en Brixton, un barri que per aquell temps era una espècie de gueto poblat majoritariemente per negres i que, potser injustament, tenia fama de ser perillós. L'entrada em va costar tots els diners que tenia estalviat després de treballar durant les vacances d'estiu en una fàbrica. Mai vaig fer una millor inversió.

Foreman, un monstre, va entrar al ring primer. Feia por veure-li. Havia aniquilat en un round a rivals que Ali havia patit en 15 per a derrotar. Els seus bíceps eren més amples que les cuixes d'Ali. Va començar la baralla i durant els quatre primers rounds Ali es va atrinxerar contra les cordes, cobrint-se el cap amb els guants, rebent un colp brutal darrere l'altre en l'abdomen sense retornar cap. Tots en el cinema, semblava que tots negres menys jo, estaven desolats. Açò era una massacre. El cinquè round va començar igual però de sobte, quan tot semblava perdut, va emergir el fènix de les cendres. Ali va començar a boxejar com solament ell sabia, ballant. Surant com una papallona, picant com una abella. Un colp amb l'esquerra li va retorçar el cap a Foreman i una gota gruixuda de suor va saltar del seu rostre, esguitant el sòl. En el cinema ens vam posar tots dempeus. Quan va caure

Foreman a la lona en el vuitè i l'àrbitre va explicar a deu, amb *Foreman incapaç d'alçar-se, el rugit en Brixton s'hauria sentit en el Congo. No coneixia a ningú al meu al voltant però ens abracem tots com a germans.

He vist jugar a Vaig pelar i a Maradona, a Tiger Woods, a Federer i a Nadal, a Cristiano Ronaldo i a Leo Messi. Ells pertanyen a l'esport. Ali pertany a tots. “Sóc el rei del món!”, clamava, i era veritat. No solament ningú va redefinir l'esport com Ali sinó que ningú el trascendit com ell. Va ser un gegant, una força elemental de la naturalesa, un huracà humà. Va morir després de batallar en la penombra durant tres dècades contra el seu enemic més implacable, la malaltia de Parkinson. Però per a mi, i per a moltíssims més de totes les races i totes les creences en tots els racons de la terra que vam tenir la fortuna de viure en els seus anys de glòria, és immortal.

El PAIS
John Carlin

4 JUN 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Jornada "Cirugia en la Enfermedad del Parkinson"