Si vols seguir les novetats de aquet blog, escriu la direccio del teu correu

dilluns, 5 de juny de 2017

Fases del Parkinson. Tractamens.

 Quins són i quins tractaments hi ha per a cada fase del Parkinson.

El Parkinson sol tenir una evolució lenta que pot ser molt diferent d'una persona a una altra. Podem distingir diverses fases del Parkinson en funció dels símptomes que presente el pacient, que ens ajudaran a determinar el tipus de tractament més adequat.Es tracta d'una malaltia degenerativa que suposa un desordre neurològic que consisteix en què les cèl·lules del cervell que produeixen dopamina deixen de fer-ho. És una malaltia que afecta per igual a homes i dones i la major part de les persones que la pateixen tenen més de 50 anys.Va ser descoberta pel metge britànic James Parkinson en 1817, s'ha convertit en la segona malaltia neurodegenerativa més habitual després de l'Alzheimer i en una de les que més afecten la qualitat de vida dels que la pateixen.
 
Les 5 fases del ParkinsonEn la malaltia de Parkinson es poden distingir 5 fases en què els símptomes es van agreujant a poc a poc al llarg del temps. Les 5 fases del Parkinson són les següents:

fase IEn aquesta fase els símptomes se solen detectar per familiars i persones properes al pacient. La persona afectada de Parkinson començarà a tenir lleugers moviments en una part del cos, arrossegarà els peus en caminar i sentirà una mica de rigidesa.


fase IIEn la fase 2 els símptomes de la malaltia afecten als dos costats del cos, l'equilibri s'altera, el pacient té dificultats per caminar i comencen els problemes per realitzar moviments (bradicinèsia).


fase IIILa persona s'inclina cap endavant i no és capaç de parar-se o caminar recte. Els moviments que realitzi són molt lents i tenen una gran dificultat per mantenir l'equilibri.


fase IVEn la fase 4 s'accentuen els símptomes de les anteriors fases i el pacient pot caminar però té moltes dificultats. A més, no pot realitzar activitats quotidianes sense l'ajuda d'una altra persona.


fase VEn aquesta etapa el pacient de Parkinson roman immòbil i necessita una persona que l'atengui les 24 hores del dia perquè no pot realitzar cap tasca quotidiana com anar al bany o menjar per si mateixa.Pel que fa al tractament del Parkinson hem de partir de la base que es tracta d'una malaltia que no té cura, però sí que es poden controlar els símptomes. En general per al tractament del Parkinson s'utilitzen diversos mètodes:

    
Els farmacològics basats en la dopamina.
    
La cirurgia. Només s'utilitza en casos molt concrets després d'un estudi molt detallat del pacient.
    
Els tractaments enfocats als símptomes no motors. Els símptomes no motors poden ser alteracions del son, restrenyiment, depressió, ansietat, demència i fatiga, entre d'altres. Aquests símptomes afecten molt a la qualitat de vida del pacient, fins i tot més que els símptomes motors, per això s'utilitzen tractaments farmacològics per tractar-los.
    
La teràpia no farmacològica. Una dieta sana i exercici físic ajuden a pal·liar els símptomes del Parkinson i a millorar la qualitat de vida de la persona que el pateix

La professora aporta les claus per viure amb Parkinson

HISTÒRIA DE VIDA QUE VAL LA PENA COMPTAR 

 La professora aporta les claus per viure amb Parkinson

Fernanda Fontes va dedicar la seua vida a l'esport i va ser diagnosticada als 44 anys.
DIEGO FISCHER - 29 maig 2017
És professora d'Educació Física i als 44 li van diagnosticar Parkinson. Foto: R. Figueredo

Fernanda es va adonar que alguna cosa no anava bé quan després d'una llarga caminada per la rambla de Piriápolis, va arribar a casa, es va ficar a la dutxa i va notar, en rentar-se els cabells, que el seu braç esquerre no es movia bé. Ho feia amb lentitud i de manera descoordinada. Tenia llavors 44 anys, i portava 22 anys consecutius exercint com a professora d'Educació Física. Havien nascut els seus dos fills: Gastón d'un any i Guillermina de tres.


Dies més tard, pujant el turó Sant Antoni, va sentir el segon toc d'atenció: la seua cama esquerra no li responia, cada tres o quatre passos havia de arrossegar-la. Una cosa no estava funcionant bé, va decidir consultar a un neuròleg. Va començar per Fernanda Fontes un camí que li va canviar per sempre no només la seva vida sinó la forma de veure i valorar cada instant de la seva existència. El diagnòstic va demorar algunes setmanes a arribar; després d'exhaustius exàmens, el doctor Ricardo Buzó va concloure: Parkinson.


Van transcórrer sis anys d'aquell moment i avui Fernanda relata, en un llibre, com va decidir encarar la seua malaltia i la seua vida des d'aquella tarda de novembre de 2011 quan va saber el que patia. "In curable", es titula el llibre que durant un any i mig Fonts escriure.


A Fernanda, no li va resultar una tasca massa feixuga escriure perquè, segons ha dit a El País, "des de molt nena va descobrir que l'escriptura era la forma millor que trobava per comunicar-se amb els seus pares".


Va aplicar la mateixa fórmula de la seua infància i el resultat és un text de 250 pàgines en què l'autora compte no només les peripècies d'una dona a la qual sent jove li van diagnosticar una malaltia que de mica en mica pot arribar a deteriorar severament la qualitat de vida de les persones i portar-les a la mort, sinó les eines de les que s'ha valgut per aturar l'avanç del Parkinson i apostar tot a que un dia no molt llunyà el patiment hagi desaparegut. Curiós, però la publicació d'Incurable coincideix amb els 200 anys que el metge britànic James Parkinson descobrís la malaltia.Serena fortalesa.


"La meva intenció amb aquest relat és transmetre com el Parkinson va canviar la meva vida, com vaig haver de descobrir-me, com va impactar en la meva família i als meus amics i com van haver de processar-lo i entendre'l per acompanyar-me", diu Fontes en el pròleg del llibre, alhora que adverteix que no pretén "revelar cap veritat absoluta, cap recepta màgica, ni de bon tros donar consells". Tot el que en el llibre es narra és l'experiència de vida d'una dona que avui té 49 anys, dos fills, que es va divorciar poc temps després de conèixer el diagnòstic i que malbarata confiança, optimisme i força per mantenir a ratlla la malaltia que li va tocar en sort. Porta més una vida completament normal i summament activa. Té, com ella expressa una "Serena fortalesa". Fonts sosté que el Parkinson "va ser la gran sorpresa que la vida li tenia preparada", aquestes "cachetadas que la vida ens dóna". Just a ella professora d'Educació Física li va tocar una malaltia que va limitant els moviments. Però lluny de preguntar-se per què a mi, Fernanda la va prendre com una "missió de vida" i així ho diu al seu llibre.


El títol, In curable, és el joc de paraules que l'autora fa servir per sostenir la seva teoria que la cura d'una malaltia depèn, fonamentalment, del coneixement i govern que les persones tenen dels seus sentiments i emocions. "Està dins d'un", sosté, alhora que assevera que posseïm "la mateixa capacitat per emmalaltir que per curar-nos". L'autora no menysprea a la medicina tradicional, per contra, expressa el seu agraïment als metges que la tracten: el professor Buzó a Montevideo i el doctor Stanley Fahn de l'Hospital Presbiterià de la Universitat de Columbia de Nova York. Lamenta que hagi mort, fa poc temps, el doctor Miguel Swarck, un destacat metge uruguaià radicat a Israel, qui tenia planejat publicar per als seus pacients In curable.


Quan Fontes estava escrivint el llibre, es va adonar que no només podia ser útil per a malalts de Parkinson, sinó també per a persones que pateixen diferents patologies o que senzillament travessen per circumstàncies crítiques en les seves vides.El llibre es presenta el proper dissabteEl llibre In curable, de l'editorial My Book, serà presentat el proper dissabte 3 de juny al Camp d'Esports de l'IUA, al Barri Golf de Punta de l'Est, a les 19:30.


L'autora aclareix que, no és un llibre d'autoajuda. És l'experiència d'una dona que va somiar i va dedicar la seva vida a practicar i ensenyar com tenir cura de la salut a través de l'educació física i que un dia es va trobar que ja no ho podria fer més, o almenys de la mateixa manera i amb la exigència d'abans.

dilluns, 10 d’abril de 2017

#empeñadosporelPárkinson

# EmpeñadosporelPárkinson 
#UniteForParkinson

Què és el Dia Mundial del Parkinson? El Dia Mundial del Parkinson lloc el 11 d'abril de cada any, marca l'aniversari del Dr. James Parkinson, més conegut per la seva obra An Essay on the Shaking Palsy (Un assaig sobre la paràlisi agitante, 1817), i per aconseguir el reconeixement internacional del Parkinson com a malaltia.

El 2017 marca 200 anys des de la publicació de l'obra, de manera que constitueix l'oportunitat ideal per unir el col·lectiu a nivell internacional - incloses persones afectades, professionals sanitaris i organitzacions de Parkinson de tot el món- i sensibilitzar el públic sobre la malaltia, posant l'accent en aquests 200 anys d'incansable recerca d'una cura, fins i tot sense descobrir.
 
 L'entrada en vigor del Reial Decret 16/2012, les retallades en matèria sanitària i el descens del suport econòmic per part de les institucions a les associacions de Parkinson, han provocat que l'accés dels afectats de Parkinson al tractament que necessiten estigui més limitat . La Federació Espanyola de Parkinson (FEP) reclama que els afectats tinguin dret a rebre el tractament més adequat per a ells. "Hem percebut que els afectats de Parkinson avançat no estan sent tractats adequadament tot i que existeixen tractaments específics". Segons estimacions de la Federació, només el 15% dels afectats de Parkinson avançat estan rebent aquests tractaments. "Aquests no s'estan oferint , creiem que per tenir un major cost a curt termini sense tenir en compte que a llarg termini resultaran més eficaços "
 
 

dimecres, 22 de març de 2017

8 potenciadores naturales de dopamina para superar la depresión

Et sents motivada i enfocada? Sents plaer amb facilitat? Si no és així, baixos nivells de dopamina en el teu cervell poden ser la causa. Aprèn el que has de fer al respecte.La depressió és una malaltia. En molts casos, és causada per canvis fisiològics reals en el cervell. Per tant, quan et sentis deprimida, no ho assumeixis com un defecte de la teua personalitat, sinó més aviat com ho faries amb qualsevol altra malaltia. Si tens un os trencat, has de fer servir un guix per solucionar el problema. De la mateixa manera, si pateixes de depressió, cal abordar les causes subjacents del problema. I, un dels problemes fonamentals subjacents podria ser una deficiència de dopamina. Si és així, la bona notícia és que pots superar aquesta condició utilitzant potenciadors naturals de dopamina que et permetran recuperar la salut.Què és la dopamina?
 
La dopamina és una substància química cerebral que ens permet tenir sentiments de felicitat, plaer, eufòria, motivació, atenció i concentració. Però anem a començar pel principi: el cervell es comunica amb ell mateix. És a dir, té un sistema estretament lligat al de les cèl·lules nervioses anomenades neurones que es "comuniquen" entre si a través de receptors especialitzats. La dopamina és una substància química (neurotransmissor) que utilitzen els nervis per enviar "missatges". Quan un nervi allibera dopamina, travessa un espai molt petit anomenat sinapsi i després s'uneix a un receptor de dopamina en el nervi següent. Per tant, quan els nivells de dopamina s'esgoten en el cervell, els impulsos nerviosos, o "missatges", no es poden transmetre correctament la qual cosa pot afectar les funcions del cervell: el comportament, l'estat d'ànim, la cognició, la atenció, l'aprenentatge, el moviment i el son.Com puc saber si tinc una deficiència de dopamina?

Quan no hi ha prou dopamina, les emocions no poden ser regulades correctament. Els impulsos mentals que mitiguen els sentiments intensos de tristesa s'inhibeixen, per tant, els signes més comuns d'una deficiència de dopamina són els mateixos signes associats amb la depressió clínica (i més específicament, el trastorn depressiu major):

    
Falta d'interès en la vida
    
Disminució de la motivació (procrastinació)
    
Incapacitat de sentir plaer
    
Patrons de son alterats
    
Síndrome de cames inquietes
    
fatiga
    
Canvis d'humor
    
Sentiments excessius de desesperança o culpa
    
Mala memòria, incapacitat per concentrar-
    
Comportaments impulsius o autodestructius
    
Addiccions a la cafeïna o altres estimulants
    
Augment de pes


La deficiència extrema de dopamina, com en el cas de la malaltia de Parkinson, causa una disminució permanent i degenerativa de les habilitats motores, incloent la rigidesa muscular i tremolors. 

Potenciador # 1 - Disminueix el consum de sucre.
El sucre altera la química cerebral perquè altera els nivells de dopamina -aquesta és una de les raons per la qual les persones solen experimenten un "HIGH de sucre" poc després de menjar dolços. Així com l'alcohol i alguns fàrmacs poden reduir els nivells de dopamina, el sucre fa el mateix. De fet, el sucre estimula la mateixa ruta de la "eufòria" que l'alcohol i les drogues, és a dir, la disminució dels nivells de dopamina condueixen a addiccions reals al sucre. Ja sigui per causa de l'alcohol, psicotròpics o sucre, el comportament compulsiu resultant és el mateix. Limitar el consum de sucre ajudarà a combatre el cicle addictiu que et fa desitjar encara més sucre esgotant encara més els nivells de dopamina. 

Potenciador # 2 - Monitoritza el consum de precursors de dopamina.  Quan les cèl·lules del cervell necessiten "fabricar" neurotransmissors per regular l'estat d'ànim, utilitzen aminoàcids com a matèria primera essencial. Els aminoàcids són la base de les proteïnes; hi ha 20 diferents aminoàcids que componen la proteïna que el nostre cos necessita. El cervell utilitza l'aminoàcid L-fenilalanina com a precursor per a la producció de dopamina. La fenilalanina és un dels aminoàcids "essencials", és a dir, el cos no el pot produir per si sol, per la qual cosa ha de ser obtingut a través dels aliments o suplements. Una vegada que el cos rep fenilalanina, el converteix en tirosina, que al seu torn s'utilitza per sintetitzar la dopamina. Així que la manera d'augmentar els nivells de neurotransmissors del sistema nerviós central és proporcionant quantitats adequades de precursors. 

Potenciador # 3 - Menja bananes
Les bananes, especialment si estan ben madures, són un aliment excepcional per a la regulació de la dopamina perquè tenen una alta concentració de tirosina. Altres fonts alimentàries de tirosina inclouen ametlles, pomes, síndries, cireres, iogurt, fesols, ous i carns.És important tenir en compte que els aliments per si sols, generalment, no tenen els nivells terapèutics d'aminoàcids necessaris per augmentar els nivells de dopamina en persones que experimenten trastorns depressius majors. Per tant, per potenciar adequadament els nivells de dopamina en aquests casos, sovint, es necessita de suplements de tirosina. 


Potenciador # 4 - Redueix el consum de cafeïna. Tot i que el cafè ens dóna una injecció d'energia, igual que el sucre, només ofereix un alleujament temporal i en realitat pot acabar fent més mal. Després de l'empenta inicial que ens dóna la cafeïna, els nivells de dopamina en el cos disminueixen, per tant, és preferible beure cafè descafeïnat o almenys reduir al mínim el consum de cafè per contrarestar la deficiència de dopamina.

Potenciador # 5 - Estableix rutines i horaris. Estableix un horari de rutina amb temps necessari per al treball i el descans. Per anar bé el teu dia inclogui, almenys, de 7 a 8 hores de son per nit combinat amb períodes d'activitat física. No dormir prou i / o dormir en excés unit a la manca d'exercici regular pot drenar el cervell de la dopamina que necessita. Per què? Perquè dormir bé li permet al cervell recuperar-se del dia i recarregar les seves reserves de neurotransmissors. Addicionalment, l'activitat física regular augmenta la circulació de la sang la qual cosa influeix en la presència de diferents hormones en el cervell, el que també afecta els nivells de dopamina. Per tant, una de les maneres més fàcils d'augmentar la dopamina és mantenint una rutina saludable. 

Potenciador # 6 - Redueix els nivells d'estrès.  Alts nivells d'estrès també estan fortament relacionades amb la deficiència de dopamina. L'estrès pot ser causat per dues fonts: una mala funció adrenal o per estressors de la vida quotidiana. Tot i que no sempre podem controlar les circumstàncies que ens envolten, hi ha "salvaguardes" que podem utilitzar per ajudar-nos a gestionar les ansietats del dia a dia. Recorda, si l'estrès no es maneja adequadament, pot ser devastador per a la teva salut. Per tant, estableix un pla constant que et permeti bregar amb l'estrès de manera efectiva. 

Potenciador # 7 - Assegura't de no tenir una deficiència de magnesi.  La deficiència de magnesi pot causar una disminució dels nivells de dopamina. Si has estat menjant una dieta rica en aliments ferralla o aliments processats, és probable que tinguis deficiència de magnesi! Els símptomes comuns inclouen desitjos d'aliments salats o carbohidrats, restrenyiment, pressió arterial alta, batecs cardíacs ràpids o palpitacions, dolors i espasmes musculars, fatiga, mals de cap, depressió i símptomes com canvis d'humor, ansietat i irritabilitat. Hi ha anàlisi de sang i orina que el teu metge pot realitzar per veure si tens una deficiència de magnesi. No obstant això, aquestes proves poden no ser molt precises ja que la major part del magnesi del cos es manté en les cèl·lules, en lloc d'en el torrent sanguini o en l'orina. Hi ha una prova de laboratori anomenada prova epitelial sublingual, que és més eficaç. Per realitzar aquesta prova, el metge raspa sota la llengua per obtenir cèl·lules epitelials, que s'envien a un laboratori per a la seva anàlisi. 

Potenciador # 8 - Presa vitamines.   La dopamina s'oxida fàcilment. Els antioxidants continguts en vitamines (com ara les vitamines C i E) protegeixen la salut de les neurones del cervell que fan servir dopamina. Per aquesta raó, molts metges recomanen multi-vitamines per protegir les neurones del dany dels radicals lliures.referències

    
"A Real Sugar High?" Psychology Today, January 1, 2003.
    
"Sugar Ca Be Addictive. '• Princeton University Department of Psychology and Neuroscience Institute, December 10,2008.
    
University of Maryland Medical Center.
    
Tyrosine Depletion lowers Dopamine Synthesis. Brain Research, 2008 Jan.
    
Differential Effects of Caffeine on Dopamine and Acetylcholine Transmission in Brain Àrees of Drug-naive and Caffeine-pretreated Rats. Neuropsychopharmacology. 2002 Aug; 27 (2).
    
Evidence for the involvement of the monoaminergic system in the antidepressant-like effect of magnesiun. • Progress in Neuro-Psychopharmacology & Biological Psychiatry, 2009 Mar 17; 33 (2): 235-42. Epub 2008 novembre 27.
    
Harvard School of Public Health.

dimarts, 14 de juny de 2016

"El tractament per al Parkinson ha deixat de ser destructiu"

Entrevista Alan-Louis Benabid, guanyador del premi Inventor Europeu 2016
 
"El tractament per al Parkinson ha deixat de ser destructiu"El neurocirurgià francès va descobrir un sistema basat en impulsos elèctrics que elimina els tremolors associats a aquesta malaltia.
 Beatriz Guillén
 Lisboa 10 JUN 2016

 
Ho va descobrir gairebé per atzar. Era 1987 quan el neurocirurgià francès Alim-Louis Benabid (Grenoble, 1942) era a l'hospital universitari de Grenoble realitzant una operació en el cervell d'un pacient amb Parkinson. L'home no deixava de tremolar. "Estava tractant de solucionar una petita coagulació en el tàlem i no volia provocar-li una lesió a la zona, així que vaig decidir aplicar-li un petit estímul elèctric a molt baixa freqüència", explica. El resultat d'aquest corrent anava a ser decisiu. Si el pacient experimentava una contracció calia parar: "És una zona tan delicada que pots fer una paràlisi greu o deixar al pacient amb rampa". Però no hi va haver contracció, ni paràlisi, ni rampes: "Només, de sobte, el pacient va deixar de tremolar". "Wow".


A partir d'aquest moment, va fer el mateix procés amb altres quatre pacients: primer, aplicava una freqüència de 50 hertz i després ho augmentava a 100 o 130, que era quan el tremolor desapareixia per complet. Així i tot, Benabid no estava convençut. "Vaig decidir proposar-li a un pacient amb Parkinson que ja havia vist abans si volia operar-se de nou, però amb aquesta tècnica. Li vaig advertir que podia no funcionar. Però va acceptar. Va acceptar i va funcionar".

Han passat gairebé 30 anys d'aquestes primeres proves i aquest mètode, conegut ara com Estimulació Cerebral Profunda (DBS, en les seves sigles en anglès), s'ha convertit en l'estàndard a nivell mundial per tractar casos avançats de Parkinson. Més de 150.000 pacients a tot el món s'han beneficiat de la descoberta de Benabid, que ha rebut aquest dijous a Lisboa el premi a Inventor Europeu de l'any en la categoria d'Investigació. En pujar a l'escenari a recollir el guardó, atorgat per l'Oficina Europea de Patents, Benabid va iniciar un discurs breu, humil, segur: "Només puc dir que ha estat un privilegi poder investigar, un privilegi ser útil a la societat, un privilegi estar nominat a aquests premis i que, haver estat elegit guanyador entre els increïbles companys que també es disputaven el premi, és això, un altre privilegi ".


Benabid ha completat gairebé mig segle de carrera mèdica, com a professor i com neurocirurgià. "I el meu gran èxit ha estat que hem aconseguit que el tractament per al Parkinson deixi de ser irreversible i destructiu", sosté, també amb la mirada. El sistema de Benabid té una col·locació similar a la d'un marcapassos: l'estímul és administrat per mitjà d'una sonda elèctrica que roman implantada de forma permanent dins el cervell. De manera, que amb una petita lesió s'implanta i amb una altra es pot treure. "És reversible, si no funciona es pot aturar, treure, disminuir la intensitat de l'ona o canviar la freqüència. Això ho fa molt més segur que els tractaments anteriors". En 1940, es practicaven cirurgies extremes per intentar aturar el tremolor del Parkinson, en què es treien segments sencers del cervell.


El descobriment d'aquest neurocirurgià ha permès seguir avançant en la investigació del Parkinson, però també de moltes altres malalties com la distonia, els trastorns alimentaris com l'anorèxia o l'obesitat i els trastorns psicològics com la depressió, el mal de Tourette o el trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Tot a través d'aquesta estimulació cerebral amb freqüències. "Honestament, no m'imaginava la repercussió que ha tingut. L'única cosa que em guiava és que sabia que les coses es podien fer millor de com les estàvem fent".


EL PAIS - 2016.10.06

diumenge, 5 de juny de 2016

La mala salut de Muhammad Ali, malalt de Parkinson.

Vaig odiar cada minut dels entrenaments però em deia a mi mateix: "no ho deixis, pateix i viu la resta de la teva vida com un campió". 

La tenacitat i la voluntat implícites en aquestes paraules realment van convertir a Muhammad Ali en un dels boxejadors més grans de la història. Però tres dècades després de la seva última retirada la seva vida de campió es veu empetitida per les disputes familiars que l'envolten.

Afectat de Parkinson des de la dècada dels vuitanta i amb 71 anys acabats de fer, el retrat de l'exboxejador que el seu únic germà, Rahman Ali, va presentar davant del món diumenge passat dista molt del d'una celebritat que envelleix plàcidament acompanyada per l'afecte dels seus i embolicada en la comoditat dels seus milions. Segons una entrevista publicada pel tabloide britànic The Sun, Muhammad Ali està amb un peu a la tomba i amb prou feines té contacte amb la resta de la seva família perquè la seva quarta esposa, Yolanda Williams, no ho permet. "El pitjor no és la seva malaltia. El pitjor és la seva dona, que li ha separat de la resta de la família. Si es pogués donar compte del que passa s'enfadaria moltíssim ", afirmava entre llàgrimes el seu germà. "Ara no pot ni parlar. No em reconeix. Està molt malalt. Podria ser qüestió de mesos o qüestió de dies. No sé si arribarà l'estiu. Està en mans de Déu. Espero que mori amb tranquil·litat ", afegia.


El tres vegades campió mundial dels pesos pesats té una extensa família que inclou tres ex dones i nou fills. Rahman, que no va tenir tanta sort amb els guants com el seu germà i viu del suport econòmic que li dóna la seguretat social nord-americà per ser discapacitat físic, tot i que fa uns anys Muhammad li va dir que havia creat un fons fiduciari per mantenir després de la seva mort. "Però ella ho ha aturat. Si ell sabés com estic vivint s'enfadaria molt, es divorciaria. Si tingués totes les seves facultats mentals al seu lloc em cuidaria, estaria vivint en una mansió ".


La fortuna de qui abans de la seva conversió a l'islam i el seu canvi de nom fora Cassius Marcellus Clay està valorada en uns 50 milions, quantitat més que suficient perquè la seva nombrosa família es baralli, com sol passar des del principi dels temps tant entre famílies amb famós ric com entre famílies de rics anònims.


Després de la publicació de l'entrevista la filla gran del boxejador, Maryum Ali, es va afanyar a desmentir-ho tot en declaracions a Associated Press. "He parlat amb el meu pare per telèfon i sonava bé. Aquests rumors apareixen de tant en tant però no hi ha res cert en ells ". Maryum, també coneguda com May May, va afirmar que el seu pare estava veient la Superbowl. Hores més tard a Twitter i Facebook, on des de feia hores els fans del boxejador ja ploraven la pèrdua imminent del seu ídol, començava a córrer una fotografia facilitada per la família on es veu a Muhammad Ali vestit amb una samarreta dels Baltimore Ravens.


 Barbara Celis EL PAIS  
4.06.2016 Barbara Celis EL PAIS 4.06.2016

Ali: el rei del mon.


 

El boxador era una espècie de màgia, una esquizofrènia conscient, una energia tan ambigua com a potent i arolladoramente seductora.

La boxa no em va interessar abans de Muhammad Ali ni em va interessar després però va ser —és— l'ídol de la meua vida. Recorde la primera vegada que em vaig assabentar de la seua existència com si fóra ahir. Va ser en 1964, quan jo tenia set anys, en llegir un article d'un diari argentí, el Buenos Aires Herald, publicat a dues columnes al costat dret de l'última pàgina. Ho veig ara. Veig la foto, amb ell mirant a la càmera, suós i extasiat; veig el titular, anunciant que era el nou campió mundial dels pesos pesats després de derrotar a l'aparentment invencible Sonny Liston; i veig el text, citant les seues primeres paraules en el ring després que Liston es negara a eixir a barallar al començament del setè round després de la pallissa que li havia donat Ali en el sisè. “I shook up the world!”. Vaig sacsejar al món. “I am the prettiest!”. Sóc el més bonic. “I am the greatest!”. Sóc el més gran.
Li'l vaig creure llavors i ho seguisc creient avui.

Mohamed Ali



Derechazo d'Ali a Foreman en el seu combat de 1974. AP

Des d'aquell dia vaig veure totes les seues baralles, desitjant que guanyara com mai he desitjat que ningú mai guanyara gens, però no va ser fins que vaig complir 13 anys quan vaig desxifrar el que m'havia passat amb aquest home d'un país que no era el meu, d'una raça amb la qual no havia tingut cap contacte personal. El meu pare havia intentat convèncer-me que la gent més admirable era la més intel·ligent i erudita. Ell era molt fan d'Harold Wilson, el llavors primer ministre britànic i gran cervell que havia tret brillants notes en la Universitat d'Oxford.

Vaig tenir el meu moment de revelació i de rebel·lia a aquells 13 anys quan vaig veure una llarga entrevista amb Ali en la BBC i vaig entendre que Wilson era un nan al costat d'ell. Era de nit i em vaig quedar hipnotitzat de principi a fi. Tenia un tremend sentit de l'humor i tant jo com el públic que va ajuntar la BBC per a presenciar l'entrevista en directe ens partíem del riure. Ràpid i enginyós en les seues respostes, de sobte soltava un poema que ell havia compost proclamant la seua pròpia glòria. Però amb els seus ulls, amb el seu somriure, amb les seues ganyotes ens feia còmplices de la seua fanfarronería. Com que ens estava dient: no em prenguen de debò, però prenguen-me de debò. Estic interpretant el paper de Muhammad Ali, però est és l'autèntic Muhammad Ali. ric de mi mateix però quan dic que sóc “the greatest” també m'ho cree, i més val que us ho cregueu vosaltres. Era una espècie de màgia, una esquizofrènia conscient, una energia tan ambigua com a potent, i arolladorament seductora.

Ali era la definició del carisma; era el carisma fet carn —equiparable a una figura de llegenda com l'Aquil·les d'Homer, o històrica com Napoleó, o Bolívar, o Garibaldi—. El seu únic rival contemporani, per a mi, ha sigut Nelson Mandela, però ho vaig conèixer quan jo era ja adult i la meua visió d'ell va passar per un filtre cerebral. Ali em va arribar a les vísceres, directe com un colp a l'estómac.

Què és el carisma? El carisma és una llum que es transmet a partir d'una colossal confiança en un mateix, de saber, sense la més remot dubte i molt, molt més allà de mesquineses com la altanería o la seua germana bessona, la inseguretat, que un és gran i especial. Ali va crear un grandiós personatge i, amb enorme generositat, li'l va regalar al món.

Sóc un fanàtic de l'esport i he presenciat grandíssims partits i extraordinàries gestes però gens, gens que compare amb la baralla entre Ali i George Foreman el 30 d'octubre de 1974 a Kinshasa, Zaire. Jo tenia 18 anys. A Londres, on vivia, solament es podia veure la baralla en viu anant a les dues del matí a un cinema en Brixton, un barri que per aquell temps era una espècie de gueto poblat majoritariemente per negres i que, potser injustament, tenia fama de ser perillós. L'entrada em va costar tots els diners que tenia estalviat després de treballar durant les vacances d'estiu en una fàbrica. Mai vaig fer una millor inversió.

Foreman, un monstre, va entrar al ring primer. Feia por veure-li. Havia aniquilat en un round a rivals que Ali havia patit en 15 per a derrotar. Els seus bíceps eren més amples que les cuixes d'Ali. Va començar la baralla i durant els quatre primers rounds Ali es va atrinxerar contra les cordes, cobrint-se el cap amb els guants, rebent un colp brutal darrere l'altre en l'abdomen sense retornar cap. Tots en el cinema, semblava que tots negres menys jo, estaven desolats. Açò era una massacre. El cinquè round va començar igual però de sobte, quan tot semblava perdut, va emergir el fènix de les cendres. Ali va començar a boxejar com solament ell sabia, ballant. Surant com una papallona, picant com una abella. Un colp amb l'esquerra li va retorçar el cap a Foreman i una gota gruixuda de suor va saltar del seu rostre, esguitant el sòl. En el cinema ens vam posar tots dempeus. Quan va caure

Foreman a la lona en el vuitè i l'àrbitre va explicar a deu, amb *Foreman incapaç d'alçar-se, el rugit en Brixton s'hauria sentit en el Congo. No coneixia a ningú al meu al voltant però ens abracem tots com a germans.

He vist jugar a Vaig pelar i a Maradona, a Tiger Woods, a Federer i a Nadal, a Cristiano Ronaldo i a Leo Messi. Ells pertanyen a l'esport. Ali pertany a tots. “Sóc el rei del món!”, clamava, i era veritat. No solament ningú va redefinir l'esport com Ali sinó que ningú el trascendit com ell. Va ser un gegant, una força elemental de la naturalesa, un huracà humà. Va morir després de batallar en la penombra durant tres dècades contra el seu enemic més implacable, la malaltia de Parkinson. Però per a mi, i per a moltíssims més de totes les races i totes les creences en tots els racons de la terra que vam tenir la fortuna de viure en els seus anys de glòria, és immortal.

El PAIS
John Carlin

4 JUN 2016

Jornada "Cirugia en la Enfermedad del Parkinson"