Estimulació Cerebral Profunda amb empelt nerviós.

Avui m'agradaria escriure un comentari sobre una notícia que ha eixit fa poc sobre una nova estratègia per a tractar la malaltia de Parkinson. Si aquest tractament resulta reeixit, podria detenir o fins i tot revertir la progressió d'aquest trastorn neurològic.

Com ja sabeu, malgrat la gran incidència de la malaltia de Parkinson actualment no existeix una cura, la qual cosa és en gran part a causa que encara no es coneix la seua causa.

Els símptomes inicials al principi són més o menys manejables gràcies a la medicació, però l'eficàcia d'aquests medicaments moltes vegades s'acaba perdent conforme passa el temps.

Una altra alternativa per a pal·liar els símptomes d'aquesta malaltia és el que es denomina “estimulació cerebral profunda” (en angles: deep brain stimulation o DBS); aquesta tècnica consisteix a instal·lar mitjançant cirurgia uns elèctrodes dins del cervell del pacient que emeten impulsos elèctrics que regulen els impulsos anormals que un cervell que pateix de Parkinson genera.

Si bé l'estimulació cerebral profunda resulta bastant efectiva per a alleujar els símptomes dels pacients, en realitat no altera el curs de la malaltia.

El Dr. Craig van Horne està explorant juntament amb el seu equip una altra alternativa per a tractar el Parkinson: estan duent a terme un innovador i nou assaig clínic en el qual combinen la clàssica estimulación cerebral profunda amb un empelt nerviós procedent dels nervis perifèrics dels propis pacients.

Per tots és sabut que els nervis del cervell, una vegada danyats, no es regeneren. No obstant açò, els nervis perifèrics (aquells que es troben fora del cervell o de la medul·la espinal) poden regenerar-se després d'alliberar un conjunt de factors *neurotróficos, que són molècules de naturalesa proteïca el treball de la qual és ajudar i afavorir el creixement i el manteniment de les neurones.

El projecte del Dr. van Horne es basa precisament en aquesta capacitat que posseeixen els nervis perifèrics per a permetre que el cervell, per dir-ho d'alguna manera, “es guarisca a si mateix”. Com a part de l'estudi, els pacients han de donar un trosset de teixit dels seus nervis perifèrics, en concret d'una regió que està just per sobre del turmell.

El teixit nerviós s'extrau i s'implanta en el cervell durant la cirurgia de l'estimulació cerebral profunda, la qual cosa presenta diversos avantatges; en primer lloc, l'empelt no ha d'efectuar-se en una segona cirurgia, i a més, com el teixit de l'empelt prové del propi pacient, s'elimina qualsevol possibilitat de rebot.

Així mateix, el pacient no deixarà de rebre els beneficis de la ja per si efectiva estimulació cerebral profunda. D'aquesta manera, la qual cosa es pretén és que els factors neurotrófics alliberats pels nervis perifèrics del pacient estimulen la regeneració d'aquelles regions cerebrals danyades al llarg del transcurs de la malaltia de Parkinson.

Si ben el trasplantament nerviós en si mateix no és nou, l'estudi del Dr. van Horne és el primer en el qual el trasplantament de nervis es porta conjuntament amb una tècnica del calibre de l'estimulació cerebral profunda. L'addició de l'empelt a la cirurgia inicial de la col·locació dels elèctrodes només suma 30 minuts al temps total de cirurgia, la qual cosa minimitza qualsevol risc extra. 

Fins al moment, cinc pacients han rebut aquest tractament combinat, els quals van acceptar voluntàriament sotmetre's al mateix després de ser informats dels possibles riscos i beneficis.

Aquest assaig clínic es troba actualment en la fase I i per tant el seu objectiu ara mateix és establir el grau de seguretat i de viabilitat del mateix, tant a curt com a llarg termini. Els pacients són *monitorizados durant 12 mesos, al llarg dels quals se'ls avaluen les seues capacitats motores i psicològiques, així com la dosi de medicació que van necessitant per a pal·liar els seus símptomes.

Aquest assaig s'està duent a terme ara mateix i per tant encara no existeixen dades concloents, però dades preliminars indiquen que no existeix un risc major en els pacients, i de moment tots han mostrat una millorança contínua en els seus símptomes. Com a exemple, val la pena esmentar que els pacients que se sotmeten únicament a estimulació cerebral profunda, generalment són capaces de reduir la seua medicació habitual un mes després de l'operació.

En comparació, els cinc pacients que es van sotmetre a la cirurgia combinada d'estimulació cerebral profunda i empelt nerviós en l'assaig del Dr. van Horne van ser capaços d'eliminar totalment la seua medicació un mes després de l'operació, i només van necessitar regular els seus símptomes a través de el “marca-passos” de l'estimulació cerebral profunda.

Aquesta millora és molt important, ja que en general els símptomes dels pacients es manegen de forma més efectiva a través de l'estimulació cerebral profunda que de la medicació, així que poder prescindir de la mateixa és un gran pas. És una tècnica relativament senzilla de dur a terme, els pacients donen el seu propi teixit i no resulta massa costosa. També està lliure de controvèrsia, ja que evita l'ús d'enginyeria genètica o de teixit embrionari.

L'objectiu immediat del Dr. van Horne, segons les seues pròpies paraules, és explorar les possibilitats que estan disponibles de forma immediata, com per exemple repetir l'assaig en un major numere de pacients. Si aquest assaig clínic supera reeixidament totes les fases, podria implicar un tremend avanç en el tractament de la malaltia de Parkinson i fins i tot podria tenir un gran impacte en el tractament d'altres trastorns neurodegenerativos.

Treball confeccionat per Tomas Aznar.