Xarrades amb el meu acompanyant PARKINSON:  La caiguda 

Dec reconèixer, que hui quasi em vences. Sí, t'he dit quasi i teu o saps que és veritat, tot i que encara no se com has fet que caiga. No he notat entropessar amb res, ni que em posares la traveta, de moment m'he vist que anava de cap al sòl,  i així ha sigut. 

Mentres caus, no és la primera vegada, passen pel cap milers de coses, però quan ja et notes en el sòl, es vergonya pel ridícul.  Ridícul perquè ningú dels què em veuen , allí, en el sòl, sap que eres tu, PARKINSON, el que em tira.

Tenia molt dolor als genolls i les palmes de les mans, per la meua ment passa tot,  com estic,  i em van botar dos gotes als ulls.  Vaig intentar aixecar-me ajudant-me amb el bastó, (Bibina, amb els genolls, com m'has ensenyat tu, no podia), i vaig veure el pantaló esgarrat, en els dos camals, un genoll tot pelat i amb sang, l'altre, ara unflat i amb morats, reconec que em vaig afonar, però va ser el temps just d'assecar-me eixes dos llàgrimes, perquè vaig pensar: 


     - Tomás, són les 9,30 del matí i és cap de setmana, tu ara, tens diverses opcions per a triar, te'n vas a casa i t'afones,  o, crec recordar, veuries la teua nova càmera de fotos. Que hui, muntaves les teues noves parelles de canaris, que menjaves amb ta mare i després vos n'anàveu a Albalat, a passar el cap de setmana amb el teu cunyat i família.

    -  Ja saps PARKINSON, perquè no vas vèncer?

Sí, vaig somriure i ara estic a Albalat.

Només diré, i es que és difícil de fer,  que intentaré  (cal intentar-ho) aconseguir-ho, que estos xicotets i puntuals moments,  no es cresquen tant com per a fer-nos mal moralment, i ens amarguen la resta del dia o tot un cap de setmana.