Les meues xarrades amb PARKINSON

Si senyor,  dins de poc un any.

Si senyor, un any que vaig celebrar per primera vegada, el Dia Mundial del PARKINSON.

Encara que abans no sabia perquè et fèiem un homenatge i damunt d'una setmana, ara entenc, que no és una celebració d'alegria per tindre't amb nosaltres, és, perquè tot el món sàpia que existixes, com eres, de tot el que eres capaç de fer, i nosaltres sense un altre remei, suportar-te.

 Jo portava dos mesos en actiu en l'Associació Parkinson València, encara que ja era associat a ella des de anys abans, però no la freqüentava.

Recorde que ho vaig passar prou bé en el rastell i després en el berenar, perquè ja començava a tindre amistat amb alguns companys i a conèixer a altres, fins a quedar per a anar amb ells al  E.V.E.S. (Escola Valenciana d'Estudis per a la Salut).

Però el dia gros, l'esperat, es va celebrar en el llit del riu Túria, davall el Palau de la Música.

Al creuar l'Albereda per a abaixar al riu,  intervens tu, "volgut" Parkinson. Era la segona vegada que em tiraves, no vaig sentir res, no vaig entropessar, no note la teua traveta, potser vaig perdre l'estabilitat, cosa que tu saps fer. Vaig caure de cara contra el sòl, ma mare darrere cridant i plorant, com vaig poder m'alce i veient l'expressió de ma mare, vaig comprendre que no estava molt afavorit, tènia les ulleres trencades i m'eixia sang del nas i la boca, els dos genolls pelats i en carn viva.

Arribem on es celebrava l'acte, una ambulància, de seguida em pugen a ella i em curen les ferides de la cara, però dels genolls calle, perquè no em prohibisquen córrer la Mini Marató, perquè em fa il·lusió fer-ho.

Gorres per al sol, camisetes amb el teu nom i comença la carrera, els genolls couen molt, però ells no em guanyen, un dur esforç i arribe a la meta, em sent cansat, van arribant tots. Al començar l'entrega de premis, sona: “i en tercer lloc Tomás”.
 
No vos podeu ni imaginar la cara d'alegria que vaig posar, el mas feliç del món. Jo als meus 52 anys, els genolls destrossats, amb tu a costes i guanye una medalla, la qual porte penjada, en el menjar i en el ball que se celebra en el teu homenatge.

Veus Parkinson, ens dónes una de freda i una de calenta, em tires a terra i després en la teua "festa" guanye una medalla, gràcies, al final faràs que et vullga.

I enguany, excepte la caiguda, espere que es repetisca la resta, intentaré millorar o almenys repetir. Però això quedarà per a comptar-ho, després de la festa. La festa del XV Mini Marató del dia 16 d'abril.