Dopamina i motivació en Parkinson

L'estesa creença que la dopamina regula el plaer pot passar a la història davant els últims avanços científics sobre la funció que compleix aquest neurotransmissor i que demostren que en realitat regula la motivació, provocant que els individus s'engeguen i perseveren per a aconseguir alguna cosa ja siga positiu o negatiu. La revista de neurociencia Neuron publica un article d'investigadores de la Universitat Jaume I de Castelló que revisa la teoria dominant sobre la dopamina, plantejant un canvi de paradigma amb importants aplicacions tant en patologies relacionades amb la falta de motivació i la fatiga mental com a depressió i  Párkinson, com en aquelles en les quals existeix una motivació i perseverança excessiva, com les addiccions.

“Existeix la creença popular, i també científica, que la dopamina regula el plaer i la recompensa, que quan aconsegueixes alguna cosa que et satisfà alliberes dopamina, però en realitat les últimes recerques estan demostrant que aquest neurotransmissor actua de forma prèvia, és el que ens mou a actuar, s'allibera per a aconseguir alguna cosa, ja siga evitar un mal o aconseguir un bé”, explica Mercè Corretja, coautora de l'article. La investigadora del grup de Neurobiología i Genètica de la Conducta Motivada de la UJI, explica que ha arribat un moment en el qual les dades pesen tant que es planteja un canvi en la teoria dominant.

Els estudis realitzats en els últims anys demostren que s'allibera dopamina tant per sensacions plaents com per estrès, dolor o pèrdues. “Està tan implicada en el negatiu com en el positiu, però s'han esbiaixat molt les recerques per a solament incidir en el positiu”, explica Corretja. L'article planteja una revisió del paradigma basada en dades de diverses recerques, incloses les realitzades durant les últimes dues dècades pel grup de la UJI en col·laboració amb John Salamone de la University of Connecticut a Estats Units, sobre el paper de la dopamina en la conducta motivada en animals.

En concret, en els estudis realitzats amb rosegadors, s'ha demostrat que un animal amb uns nivells normals de dopamina s'esforça per a aconseguir una recompensa més valuosa malgrat poder accedir sense cap treball a una menys valuosa. No obstant açò, si es redueixen els nivells de dopamina, l'animal pren únicament l'aliment o la recompensa que no li suposa esforç i renúncia a aconseguir una altra més valuosa. En el cas de l'addicció, la dopamina està elevada durant l'esforç anticipat que un animal ha de fer fins a aconseguir la droga. “No està regulant el que l'animal sent quan pren la droga, si no que està provocant que persevere fins a aconseguir-la”, explica la investigadora.

El nivell de dopamina depèn d'individus, per la qual cosa hi ha persones més perseverants que unes altres per a aconseguir una meta. “La dopamina porta a mantenir el nivell d'activitat per a aconseguir el que es persegueix, per la qual cosa en principi és positiva, no obstant açò, sempre dependrà dels estímuls que se cerquen. És vàlid tant si l'objectiu és ser bé en els estudis com si la fi és el consum de drogues d'abús, val per a la motivació normal i per a la patològica”, assenyala Corretja. Els elevats nivells de dopamina també explicarien la conducta dels denominats cercadors de sensacions. “El que la dopamina regula no és que el viscut els produïsca més plaure, sinó que estan més motivats per a actuar. La producció de dopamina s'ha confós durant molt temps amb la satisfacció, pensant que provoca que aquestes persones senten més, quan el que fa és que siguen més actius”, indica.

La falta d'energia i motivació està també relacionada amb altres síndromes que presenten fatiga mental com el Párkinson.

Conèixer quins són els paràmetres neurobiológicos que fan que les persones es motiven per alguna cosa és important per a moltes facetes de la vida, tant a nivell laboral, educacional o en la salut. Davant aquesta nova perspectiva, la dopamina es presenta com un neurotransmissor bàsic per a fer front a símptomes com la anergia, és a dir, la falta d'energia que es presenta en patologies com la depressió. “La gent deprimida no té ganes de fer res, qualsevol esforç ho veu com una muntanya, i açò és perquè en la depressió hi ha nivells baixos de dopamina i, per tant, mancada motivació”, explica Corretja.

En el cas oposat, en els desajustaments a l'alça, la dopamina podria estar implicada en problemes de conductes addictives, que porten a una actitud de perseverança compulsiva. En aquest sentit, Corretja indica que els antagonistes dopaminérgicos que s'han aplicat fins ara en problemes d'addiccions probablement no han funcionat perquè no s'ha fet un plantejament adequat del tractament en partir d'una comprensió errònia del funcionament de la dopamina i és que “ara sabem que no està regulant les emocions, com establia la creença general, sinó la motivació per a satisfer-les”.